TEMA 1

 

T 1.1.Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l’àmbit escolar

El llenguatge

Existeixen elements interns del llenguatge, que són un conjunt de mecanismes interns de la llengua que formen l’estructura d’aquesta, com són la fonètica, el lèxic, la morfologia, etc.

Així com també observem uns elements externs, que fan referencia a l’ús que la societat fem del llenguatge.

La sociolingüística és la ciència que estudia les relacions entre els elements del llenguatge, de forma que té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen al procés de comunicació.

Monolingüisme

Una societat monolingüe és aquella que utilitza una sola llengua al seu territori, encara que existeixen estats amb diferents llengües, però oficialment sols hi ha una acceptada.

Al món hi ha moltes més llengües que estats, aleshores és normal la convivència de diferents llengües en un mateix estat, és a dir, plurilingüisme.

Podem trobar diferents tipus de monolingüisme:

-     Individual
    Quant una persona utilitza una mateixa llengua habitualment.

-    Social
    En aquest cas, és una societat la que utilitza una sola llengua.

Bilingüisme

Aquest terme s’utilitza per a descriure situacions on conviuen dues llengües en un mateix lloc. No obstant existeixen diferents tipus de bilingüisme:

 

Bilingüisme individual 

És la capacitat d’una persona per a emprar dues llengües.

Depenent dels factors que es tinguen en compte, existiran diferents situacions de bilingüisme individual:

Segons el grau d’ús de la llengua

Passiu, la persona que entén un dels dos idiomes però no el parla.

Actiu, quan entén i parla ambdós idiomes.

Segons el grau de domini de les llengües

Simètric, quan les dues llengües es coneixen per igual.

Asimètric, en aquest cas una llengua es dominada més que l’altra.

Segons la motivació psicològica

 Instrumental, quan s’aprèn la llengua per motius econòmics o de treball.

 Integratiu, per integrar-se en una societat.
 

Bilingüisme social

Es produeix quan en una mateixa societat estan en contacte dues llengües diferents.

En aquest cas trobarem una situació de conflicte, ja que existirà una desigualtat entre ambdós llengües en contacte.

    Bilingüisme territorial
    Quan en un territori es troben dos zones diferenciades que utilitzen llengües diferents.

    Degut a que el terme bilingüisme sols ens indica la utilització de dues llengües en un mateix territori, s’han introduït termes més específics, com diglòssia, conflicte lingüístic i procés de substitució.

Diglòssia

Segons Ferguson, és la coexistència de dues varietats d’una mateixa llengua, és a dir una varietat literària allunyada de la varietat oral.

Segons Fishman, seria quan dos llengües diferents que coexisteixen en un mateix territori, una ocupa els àmbits formals i l’altra els informals.

- Aquest nomena quatre situacions possibles amb diglòssia i bilingüismes:

- Situació de diglòssia i bilingüisme, quan els membres d’una societat són capaços d'utilitzar dues llengües que tenen funcions distintes, degut als registres en els que s’aplica.

- Situació de diglòssia sense bilingüisme, es troba a les societats on l’elit introdueix una llengua per a la distinció de classes.

- Bilingüisme sense diglòssia, quan s’aprèn una llengua per pròpia voluntat, sense incidir en els usos lingüístics de la llengua pròpia.

- Ni bilingüisme ni diglòssia, és el cas de societats monolingües.

     
    La diglòssia és el reflex d'una llengua minoritzada front a una dominant en un territori on estan en contacte diferents llengües

    Una llengua minoritzada és aquella que pateix la interposició d'una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en una comunitat lingüística.

     Per altra banda, una llengua minoritaria és la que té un nombre reduït de parlants.

    Aquesta distancia entre els àmbits d’ús que empren les llengües en contacte, fa que s’inicie una situació de conflicte lingüístic. Quant aquest procés comença, es dirigeix cap a un procés de substitució lingüística.

Com hem dit abans, quan conviuen dues llengües en un mateix territori, sempre hi haurà una dominant i d’altra minoritzada. Aleshores, existirà una distancia entre els àmbits d’ús que empren les llengües en contacte, fent que s’inicie una situació de conflicte lingüístic.

Quant aquest procés comença, es dirigeix cap a un procés de substitució lingüística. El desenllaç serà la substitució lingüística o per el contrari la normalització.

Aquest procés consta de diferents etapes:

- Etapa inicial
Una llengua diferent entra a formar part en certs àmbits d’ús en un      territori.

- Procés de bilingüització

És l’etapa més llarga, en la que l’alta societat i els joves són els primers en utilitzar-la.

- Procés de monolingüització

En la llengua dominant à aquesta fase és molt ràpida, ja que els parlants coneixen la      llengua i aquesta va ampliant els seus àmbits d’ús.

- Bilingüisme unidireccional

Els parlants de la llengua minoritzada es veuen obligats a aprendre la nova llengua, és a dir, estan obligats al bilingüisme.

- Finalment trobem un abandó de la llengua dominada.

Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització.

El qual es produeix quan la llengua dominant interfereix les relacions entre la comunitat  lingüística minoritzada i la resta del món.

     La interferència lingüística 
    En les situacions de substitució lingüística existeix una interferència que exerceix la llengua dominant i que pot arribar a desfigurar la llengua dominada. Aquestes seran:

  Interferència fònica
La introducció de fonema (X) del castellà (Xéfe, miXellons) i la no distinció entre essa sorda i sonora.

  Interferència lèxica i semàntica
És la part més sensible de la llengua, "mansana", (Barbarismes)

 

  Interferència morfosintàctica
S'apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant.

Weinreich (1953) va plantejar l’existència de factors socioculturals que actuaven com a estímul o fre de la interferència lingüística:

- Prestigi o valor social de la llengua.
- Grau de lleialtat lingüística dels parlants.
- Dimensions del grup bilingüe i homogeïtat o diferenciació sociocultural.

Normalització lingüística

   La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística.

    En aquest cas s’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per a readaptar les funcions socials de la llengua.

   El seu objectiu és la normalitat lingüística incident en el següents aspectes bàsics:

- Augmentar el nombre de parlants
- Augmentar la freqüencia d’ús de la llengua
- Ocupar tots el àmbits de la llengua
- Unes formes d’ús favorables a la llengua dominada

    Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent, el moviments sociopolítics.

    La normalització és sempre una decisió històrica conscient, la qual implica canvis culturals, socials, polítics i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma.

Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació…

     Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

- La normativització (codificació de la llengua)
- La intervenció sociopolítica (la política lingüística)

Política lingüístca
La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües.      Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents. N’hi ha de dos tipus, per acció o per omissió.

Liberalisme o no-intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupe.

Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets lleis… poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel contrari, per frenar-ne el procés de substitució.

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

El principi de personalitat que permet a un individu disposar dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobe.

El principi de territorialitat, on només concedeixen els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona determinada de l’estat.

T 1.2.Història social: panorama històric del conflicte de llengües al País Valencià

Naixement i expansió del s. VIII al s.XIV

• Consciència de la nova llengua

Documents escrits i primeres denominacions:

L’expansió geogràfica del català

L’expansió mediterrànea

L’expansió penínsular

• La Cancelleria Reial

La creació d’un model de prestigi

• La formació de la tradició literària del català

Etapa d’esplendor s. XV

• La plenitud de la producció literària

La valencia prosa

La desoccitalització lírica

• La llengua en els àmbits no literaris
• Bases històriques de la catellanització:

El canvi idiomàtic

El procés de substitució lingüística

La decadència

Després del naixement i de l’època d’esplendor, arribà l’època de la decadència, on comensà el procés de substitució lingüística per causes polítiques, socials i culturals.

A la 1ª meitat del s.XVI

Es perd poder polític amb el desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la Corona d’Aragó.

L’expulsió dels moriscos al s.XVI fa que València perda un terç de la població i siga repoblada per castellans.

Açò provocà la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança amb la pròpia llengua. Mentre que el castellà prenia l'ús públic i el català es reduía a l'àmbit privat i entre classes populars.

Aleshores, entraren molts castellanismes en el lèxic. El català es va dialectalitzar més i aparegueren els noms de “llengua mallorquina”, “llengua catalana” i “llengua valenciana”.

Fou a la Guerra de Successsió a la Corona d'Espanya (1704-1714), on després de la derrota Felip V promulgà el Decret de Nova Planta. El cataà fou exclòs de la legislació, de l'Administració, de l'ensenyament i de la ddocumentació notarial i de comerç. És a dir, de tots els àmbits formals de la llengua, esdevenint un estat uniforme i fortament centralitzat.

Procés de substitució lingüística

La Renaixença

Després del naixement i de la decadència de la nostra llengua, es produí un altra substitució lingüística en sentit contrari.

L'inici de la Renaixença sol indicar-se amb la publicació de L'oda L Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Arabau.

A Catalunya aparegué un moviment de recuperació de l'ús literari del català. Llengua i Nació s'identificaven i s'exalçava el passat medieval i la cultura popular.

És así quan passem d'una diglòssia lingüística en la 1ª meitat del segle, on el català s'utilitzava a la vida privada i poc més, a un desvetllament del catalanisme, entrant aquest a la vida pública, al teatre, la novel·la...

la participació d'escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i Valencia afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de la cultura.

Inici del procés de normativització

Al segle XX, s'esdevé la consciència de normativitzar el català.

La Normalització

s'utilitza la llengua a tots els àmbits d'ús.

T 1.3.Normalització i Normativització

L'única opció per frenar la substitució lingüística és la normalització, la qual es basa en:

- La voluntat política

Els governants hauran de tenir una voluntat clarade defensar les llengües minoritzades que s'hi troben al seu territori.

- Normativització

És molt important que els filòlegs facen una normativa de lallengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques,m etc. D'aquesta maera la llengua podrà difondres per tots els àmbits d'ús.

- Estandarització

El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals i tots els parlants s'hi veuen identificats.

- Política lingüística

El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap.

Normativització

A principi del s.XX culmina el procés de normativització del català. En aquesta època d'estabilitat es busca una normalitat lingüística per a la qual es nece3ssitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.

El suport polític i de l'Institut d'Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català.

Pompeu i els seus col·laboradors de la Secció Filològica de l'IEC van redactar:

- Les Normes ortogràfiques, 1913.

- La Gramàtica, 1918.

- Les Converses filològiques, 1919-28 (articles de divulgació).

- El Diccionari general, 1932.

Amb aquesta obra el català es va dotar de una normativa unificada, on tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que son les que fem servir avui.

La normativa fabriana normalment no segueix el criteri històricotradicionall per a adoptar la grafia, ja que a estat influïda i barrejada amb la castellana, així que, després del s.XV, resulta difícil demostrar quines són les grafies genuïnes.

Per últim, calia depurar el vocabulari castellanitzat, i en l'any 1932 es publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana.

L'acceptació d'aquestes fou ràpida per la premsa, les editorials i els escriptors.

LES NORMES DEL 32

El moviment de la Renaixença valenciana, iniciat en el segle XIX, havia aconseguit en les primeres dècades del segle passat una certa recuperació de l'ús literari del nostre idioma. Però mentre els escriptors populars l'escrivien amb una ortografia amprada al castellà, els pròpiament renaixentistes usaven diversos models d'ortografia arcaitzant. Cap a 1930, el grup de jóvens escriptors que publicava la revista Taula de Lletres Valencianes, conscients de la necessitat d'acabar amb aquell estat d'anarquia ortogràfica, promogueren una campanya per tal d'arribar a unes normes unitàries.

La idea va anar guanyant ràpidament adeptes, gràcies sobretot als esforços d'hòmens com Adolf Pizcueta, però només va entrar pel bon camí quan els intel·lectuals de la Societat Castellonenca de Cultura la van fer seua. Va ser a la ciutat de Castelló de la Plana on en desembre del 1932 els principals escriptors i entitats culturals valencianes del moment aplegaren a un acord transaccional que seria històric per a la nostra llengua. Entre els escriptors signants de l'acord destacava en primer lloc el gramàtic de més anomendada llavors entre els valencians: el pare Lluís Fullana. I entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura, promotora de l'acord, hi havia també entitats tan prestigioses com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana.

Aquell acord de normes ortogràfiques valencianes va ser divulgat i perfeccionat primerament gràcies a l'obra de gramàtics com Carles Salvador i Josep Giner, i posteriorment per lingüistes com Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor. Gràcies a les Normes Ortogràfiques de Castelló (també conegudes com a Normes del 32) milers de valencians hem aprés a llegir i a escriure correctament la nostra llengua al llarg de vora setanta anys.

Así finalitza el procés de normativització de la nostra llengua, ja que és quant s'estableixen unes normes d'ús ortogràfiques.

LA MORFOLOGIA I EL LÈXIC 

Per tal d'evitar secessionismes innecessaris l'IEC admeté totes les variants morfològiques:

- Jo digui/ jo diga

- Jo parle/ jo parlo

- etc

En 1932 es publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Havia finalitzat el procés de normativització i una vegada promulgades aquestes normes foren ràpidament acceptades per tots.

Amb l'autonomia valenciana, els requisits per a iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat dels governants, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística. El curs 1979/80 comença la introducció d'una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més, al sistema educatiu no universitari. És així com s'assoleix un deute històric amb el poble valencià. Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d'aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l'havien abandonada per qüestions polítiques i socials.

Per a  impulsar l'ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de comunicació i a l'administració pública, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.

T 1.4 MITJANS DE COMUNICACIÓ

Els mitjans de comunicació esdevenen un punt molt important en la vida de les llengües, ja que és una forma de divulgar la llengua oral estàndard i de crear una cohesió. Sobretot si parlem d’una llengua minoritzada com és la nostra, aleshores els mitjans de comunicació tenen un paper molt important en el procés de normalització del valencià.

A la nostra terra hem viscut diferents èpoques, en les que els mitjans de comunicació han estat separats de la nostra llengua. Pocs anys després de aconseguir-ho, ens hem quedat sense la nostra RTVV.

L'ENSENYAMENT

La introducció de l'ensenyament del valencià a les escoles té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà. En acabar l'ensenyança obligatòria, l'alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües. El camí que es contempla per a arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües s'anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

1. PEV (Programa d'ensenyament en valencià).

2. PIL (Programa d'immersió lingüística).

3. PIP (Programa d'incorporació progressiva).

T 1.5 MULTICULTURALITAT. UNA PERSPECTIVA EDUCATIVA

L’escola del segle XXI ha d’afegir un nou objectiu al seu horitzó: educar per a viure en societats plurals, diverses, multiculturals.

No es discuteix ja, almenys retòricament, la necessitat de reconèixer la diversitat cultural i de preguntar-se pel mode en que aquesta ha de ser tracta des d’una perspectiva educativa.

La multiculturalitat, inevitablement, ens convida a formular grans preguntes:

• ·        Pot una societat plural generar una identitat col·lectiva?
• ·  Com educar per a promoure, des de la diversitat, societats  cohesionades,    amb sentit de comunitat, amb mecanismes de    cooperació i d’integració?
• ·    Quina funció cap reclamar a l’escola en aquest context sòcio-cultural  heterogeni?

  L’escola ha d’admetre el repte de transmetre a les noves generacions una educació per a viure en contextos heterogenis, tanmateix, també crear cohesió social des de la pluralitat, des de la diversitat que trobem en aquest món globalitzat.

  L’educació des de la intercultural posa de manifest set propostes educatives:

·        Fer palès que la diversitat social i cultural és natural.

·        Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.

·     Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la  societat.

·        Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat.

·        Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.

·  Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament  culturals.

·        Educar en el tractament dels conflictes culturals.